“TEAR DOWN THE FUCKING WALL !” va cridar Roger Waters. La multitud va rugir de nou amb els punys en alt al Palau d'Esports de la Comunitat de Madrid i al Palau Sant Jordi de Barcelona els dies 25, 26, 29 i 30 de Març. Començava l’opera Rock més gran mai escrita.
L’espectacle, la posta en escena i una tecnologia digital que rivalitzava amb l’experiència d’immersió d’un teatre IMAX, ompliren el palau d’aficionats i seguidors dels Pink Floyd. Ens quedarem bocabadats amb emoció admirant el mur parcialment construït, que seria finalitzat en la seva totalitat durant l’execució de l'espectacle.
L'historia narra en concepte èpic e innovador la vida d’una estrella de rock que construeix una paret metafòrica entre ell i tothom que estima, temors i odis, només per descobrir la soledat i l’horror una vegada que s'ha quedat auto-amurallat del mon real.
Les 21:30 i puntualment va començar l’espectacle. The Wall arrancà de sobte amb una explosió. “In the Flesh” focs artificials per tor arreu, els acords de potència en un auge en tot l’àmbit atronador i el remat final de la peça amb un avió de combat que va sobrevolar el pavelló fins xocar de forma explosiva contra el lateral del mur a l’escenari.
Semblava un sorprenent aspecte saludable de Waters que desmentia el seus 67 anys, cantant amb passió i ràbia sobre el pare que mai va conèixer.
“Hey! Teacher! Leave those kids alone!” cridarem a l’uníson els espectadors junt a un cor de nens en edat escolar de cara a una titella d’uns 6 metres d’alçada que representava al mestre.
Missatges de “confiar en nosaltres” i diverses propagandes es projectaven en els rajols que formaven la paret; fins i tot, com tramoistes vestits de negre en silenci van començar la construcció del mur rajol per rajol.
L’espectacle, la posta en escena i una tecnologia digital que rivalitzava amb l’experiència d’immersió d’un teatre IMAX, ompliren el palau d’aficionats i seguidors dels Pink Floyd. Ens quedarem bocabadats amb emoció admirant el mur parcialment construït, que seria finalitzat en la seva totalitat durant l’execució de l'espectacle.
L'historia narra en concepte èpic e innovador la vida d’una estrella de rock que construeix una paret metafòrica entre ell i tothom que estima, temors i odis, només per descobrir la soledat i l’horror una vegada que s'ha quedat auto-amurallat del mon real.
Les 21:30 i puntualment va començar l’espectacle. The Wall arrancà de sobte amb una explosió. “In the Flesh” focs artificials per tor arreu, els acords de potència en un auge en tot l’àmbit atronador i el remat final de la peça amb un avió de combat que va sobrevolar el pavelló fins xocar de forma explosiva contra el lateral del mur a l’escenari.
Semblava un sorprenent aspecte saludable de Waters que desmentia el seus 67 anys, cantant amb passió i ràbia sobre el pare que mai va conèixer.
“Hey! Teacher! Leave those kids alone!” cridarem a l’uníson els espectadors junt a un cor de nens en edat escolar de cara a una titella d’uns 6 metres d’alçada que representava al mestre.
Missatges de “confiar en nosaltres” i diverses propagandes es projectaven en els rajols que formaven la paret; fins i tot, com tramoistes vestits de negre en silenci van començar la construcció del mur rajol per rajol.
Aquest es el començament del primer gran esdeveniment musical de segle XXI i no hi ha paraules per poder expressar les dos hores que gaudirem de l’espectacle.
The Wall es va transformar en una colossal pantalla de vídeo amb projeccions d'alta definició. L'equip d'animació de projeccions va ser al•lucinant simulant com tota la paret en alguns moments de l'espectacle semblava rotar en un espai 3D. Les rajoles s'esvaïen entrant i eixint del mur, arribant l'ull quasi cec incapaç de discernir la paret de cartó física de la projecció de vídeo hiper-realista.
Va ser la mà de l'empresa STUFISH, la culpable de recrear tot l'ambient del local. Cal donar-los l'enhorabona, si Waters és el que pretenia fer-nos sentir en el concert, ho van saber fer perfectament.
El següent enllaç mostra pas per pas les fotos i els esbossos del disseny de l'escenari, és digne de veure i no us el podeu perdre.
The Wall va ser ni més ni menys espectacular, una autentica òpera Rock en viu.
Enhorabona Waters.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada